Gran part d’aquests poemes estan trets d’històries familiars, reconstruïdes, barrejades i reinventades des de la memòria poètica, que tantes vegades menteix la realitat per crear-ne una altra fins i tot més veritable. Els noms, els llocs i els paisatges que els acompanyen també fan referència a una Astúries rural que s’explica i es reconeix en una llengua i en una cultura pròpies. En aquest sentit, i més enllà de les dades objectives o dels debats oberts sobre la seva categoria jurídica o legal, la llengua asturiana sobreviu com a vehicle d’expressió d’una subjectivitat col·lectiva que té potser la seva màxima expressió en una literatura moderna i rica que busca la seva pròpia identitat en un món complex i canviant. Per aquest motiu cada vers, cada paraula escrits en asturià contenen en ells mateixos una declaració de resistència davant de l’oblit i són, per això, “una arma carregada de futur”.

de la «nota de l’autora»