A les tres novel·les, per primera vegada reunides sota el nom de Cicle d’Almandaia, descobrim com els homes no estem fets de somnis, sinó de memòria. Superant la consistència onírica tan celebrada des dels temps de Shakespeare, arribem al triomf de la memòria, sense la qual cada dia despertaríem dins d’un univers tèrbol i borrós. Els records són íntims, volàtils, destructibles. La memòria és impersonal, irrepetible, coneixement, diu Antoni Vidal Ferrando a Les llunes i els calàpets. És així com s’estableix la frontera entre els records i la memòria i és així com l’any 1994 l’escriptor enceta la seva primera obra en prosa que, amb La mà del jardiner i L’illa dels dòlmens, no deixa de ser una reflexió sobre la memòria com a forma d’identitat i de valentia.

A aquestes tres novel·les es perd la frontera entre l’individu i la comunitat, perquè cada individu es pot definir com a tal a través del poble al que pertany, a través de la geografia que el sustenta talment els ossos amb el cos. Mai no es renuncia a penetrar dins la sang i el cor dels personatges, perquè, com reivindica l’autor mateix, contar històries i provar de davallar fins als abismes de l’ànima humana són dos dels grans reptes de la literatura de tots els temps.

D’un assassí a un sant, per lucia pietrelli

Antoni Vidal Ferrando (Santanyí, 1945) és poeta i narrador. A partir d’uns plantejaments arrelats en la seva identitat illenca ha anat construint un discurs sobre l’ésser humà contemporani. La crítica catalana ha parlat amb freqüència de l’alta qualitat literària d’aquest discurs.

Antoni Vidal Ferrando és autor de deu llibres de poemes: El brell dels jorns (1986), Racó de n’Aulet (1986), A l’alba lila dels alocs (1988), Els colors i el zodíac (1990), Cartes a Lady Hamilton (1990), Calvari (1992), Bandera blanca (1994), El batec de les pedres (1996), Cap de cantó (2004) i Gebre als vidres (2012). L’interès que han despertat aquests llibres queda palès en les antologies que se n’han fet: Paraula de poeta: Antoni Vidal Ferrando (2000), La lògica del temps, en disc compacte i versions català-castellà-anglès (2002); Vint hiverns a Montmartre (2005); El jardí de les delícies (2005), en edició bilingüe català-castellà, A cops de ferro i àlgebra (2006) i Rere les ales que fugen (2014), editat a Itàlia en edició català-italià. El 2008 es publicà Allà on crema l’herba, un recull complet de la poesia de l’autor, que ha guanyat els premis Ausiàs March, Ciutat de Palma, Jocs Florals de Barcelona i Josep M. Llompart-Cavall Verd de la Crítica, entre altres, i té obra traduïda al gallec, al francès, a l’italià, al romanès, al rus, al neerlandès, a l’alemany, al hindi, a l’anglès i al castellà.

Com a narrador, Antoni Vidal Ferrando, ha publicat tres novel·les, que són una mena de crònica irreverent i sentimental de la Mallorca del segle xx, escrita en una prosa rica i elegant: Les llunes i els calàpets (1994), La mà del jardiner (1994), premi Sant Joan, 1999, i L’illa dels dòlmens (2007), Premi de la crítica Serra d’Or, 2008. Les tres novel·les han estat traduïdes al castellà, i la primera també s’ha traduït a l’alemany.

Amb el dietari Amors i laberints (2010), Vidal Ferrando va guanyar el Premi Faula MMX de la crítica. El 2013 va aparèixer el seu llibre de relats Els miralls negres, elogiat en nombroses ressenyes.