Està ben clar que l’obra de Guillem d’Efak té dos nivells diferenciats: el popular i el culte. En tots dos casos, però, hi ha un rigorós vot d’obediència a les normes elegants o, com a mínim coherents, de l’escriptura. Més d’una vegada utilitza jocs de paraules, en especial quan el tema té relació amb dites o sentències populars, però sempre tracta el llenguatge amb distinció, amb coneixement empíric del seu significat, i amb estètica ben poc carregada de barroquismes. Té un estil propi, ben bo de conèixer, i ell ho sabia i n’estava satisfet; tanmateix moltes de vegades va manifestar el desig que la seva obra es conegués al llarg de moltíssims d’anys i s’arribés a recitar o a cantar sense que es recordés qui era l’autor, com passa amb la majoria de romanços o contarelles que provenen de l’antigor. Així, l’oblit equivaldria a la vida eterna.

(Guinea, 1929-Palma, 1995). Guillem Fullana Hada d’Efak va néixer a la Guinea Equatorial l’any 1929. Traslladat als dos anys a Manacor, va estudiar el batxillerat i, després, va obtenir el títol de mestre d’escola i de guia turístic. Les inquietuds culturals el menaren, de ben jove, a fer i escriure teatre. A la darreria dels anys 50 es posà a cantar en una sala de festes. D’allà va passar a Barcelona on era un dels pocs cantautors que vivien de la cançó. A la Cova del Drac i a la Cucafera va començar a combinar la cançó amb el teatre, tant en el vessant d’actor com en el d’autor. Conreà igualment altres gèneres com la narració o la poesia i, en tots els camps, va obtenir importants guardons. De retorn a Mallorca, l’any 1980, va tornar a fer de guia turístic sens abandonar mai la creació literària. El juny de 1994, ferit d’una greu malaltia, va rebre un emotiu i multitudinari homenatge a l’Auditòrium de Palma amb la participació dels més importants representants de la cançó catalana (Llach, Serrat, Raimon, Bonet, Montllor, Feliu, Quico...). Va morir el febrer de 1995.