Gran part d’aquests poemes estan trets d’històries familiars, reconstruïdes, barrejades i reinventades des de la memòria poètica, que tantes vegades menteix la realitat per crear-ne una altra fins i tot més veritable. Els noms, els llocs i els paisatges que els acompanyen també fan referència a una Astúries rural que s’explica i es reconeix en una llengua i en una cultura pròpies. En aquest sentit, i més enllà de les dades objectives o dels debats oberts sobre la seva categoria jurídica o legal, la llengua asturiana sobreviu com a vehicle d’expressió d’una subjectivitat col·lectiva que té potser la seva màxima expressió en una literatura moderna i rica que busca la seva pròpia identitat en un món complex i canviant. Per aquest motiu cada vers, cada paraula escrits en asturià contenen en ells mateixos una declaració de resistència davant de l’oblit i són, per això, “una arma carregada de futur”.

de la «nota de l’autora»

És una de les principals escriptores contemporànies en asturià. Va néixer a Cañu, Cangues d’Onís (Astúries) el 1963, i el 1985 guanyà el premi de poesia de l’Academia de la Llingua Asturiana amb Al abellu les besties, el seu primer llibre. Des de llavors ha publicat cinc poemaris més, el darrer dels quals, La mancadura (2010) teniu ara a les mans traduït per Jaume Subirana. A més de poesia, Piñán ha escrit assaig, narrativa i literatura per a infants, i ha publicat una selecció de poesia universal traduïda, En casa ayena (2006). Entre 2005 i 2011 va ser jurat del Premi Príncep d’Astúries de les lletres, i des de 2009 és membre de l’Academia de la Llingua Asturiana.