«Atletes de la fuga aplega la polifonia de cinc seccions de versos (això és, sempre amb formalització mètrica volguda) que s’han fet vells amb un servidor: alguns fins daten dels anys 80 del segle passat i, tanmateix, hi conviuen inamovibles amb algun poema de tot just l’any que acabam d’abandonar. Diversament, per tant, proven d'indagar i miren de representar amb material lingüístic imatges emocionals a l’entorn de les epifanies del jo —perplexitats i estupefaccions, desobeint en part la consigna del mestre—, a l’encalç, si ja no de certituds confortadores, sí d’alguna cosa acostada a la bellesa, en ocasions amb un discurs un pèl escorat al trobar clus del dibuix conceptual: hi filtrava les parts difícils de l’existència intel·lectualitzant-les. Hi prov de jutjar la falsabilitat de la memòria, els ordres de la ficció, mir d’observar el fenomen poètic en les seves dosis d’ofici i teúrgia, diré amb un somriure irònic, de manera que s’hi registra l’espera tensa del poema, el ball de la intuïció formal, l’obsessivitat per la llengua quan feta música; però també s’obre espai per al retrat d’allò que s’acumula en la mansarda sentimental —la poesia com la pintura—, on surt tot de gent que m’ajuda a fer el camí aquest estrany i, a cops, poc comprensible a efectes antropològics, i la pressentida redimensió moral de l’home en una societat líquida (ben especialment en la secció titulada en portuguès) i, per tancar el cercle, hi propòs un joc literari sobre la mort i el non sense amb el concurs d’un personatge manllevat de la literatura universal que en ocasions m’ha funcionat com reflex de mirall, Gregori Samsó. I tot i amb això, les veus bromistes del ventríloc trapella.»
|
