|
Nicole Brossard (Mont-real, 1943) va començar molt jove a escriure poesia, i des del primer llibre, publicat als vint-i-dos anys, va mostrar les dues característiques que il·luminen la seva vida i la seva obra –que a hores d’ara ja ultrapassa els quaranta títols, entre poesia, novel·la, teatre i assaig–: la modernitat de l’escriptura i el compromís amb la lluita feminista; que són, ben bé, un únic i idèntic combat: idèntic risc, idèntic xoc contra l’establert, contra el confort de la immobilitat, contra una moral (burgesa) l’únic interès de la qual és perpetuar-se i perpetuar un estat de coses. La poesia de Brossard, des d’Aube à la saison fins al Museu de l’os i de l’aigua, ha revelat aquests paradigmes, revestits, això sí, d’una atractiva capa de sensualitat i de carnalitat –si es pot dir així– que constitueixen una escriptura seductora, absolutament indispensable per entendre el seu univers i per entendre’ns a nosaltres mateixos. Una escriptura que, a la vegada, reflexiona sobre el propi fet d’escriure, sobre la llengua –eina de plaer i agent de la paraula, a la vegada–: “perquè en refregar-se contra els murs/ del futur, la llengua es malmena una mica es protegeix/ instintivament especula sobre l’harmonia”, llegim a Instal·lacions (Jardins de Samarcanda), un llibre que fa vuit anys que ens va arribar en una traducció que signava Antoni Clapés, el mateix poeta que ho fa ara. Aquell era un aplec de poemes que, tal com expressava Brossard, “volia que cada poema fos concebut com una instal·lació d’art visual, és a dir, que es pogués circular entorn del poema i aferrar-lo des d’angles diferents”. El resultat era un llibre dens, sorprenentment unitari en la seva diversitat: versos que s’acumulaven destil·lant experiències sensorials, mots que evocaven en la seva ambigüitat mons diversos: “la realitat és un petit guix/ que traça sense traçar/ la vida, el seu desxiframent/ en el blau”.Museu de l’os i de l’aigua, esdevé un autèntica exposició on s’hi mostra una polièdrica visió de la vida escrita per una dona atenta al canvi i al devenir. Fragments, apunts, esbossos, anotacions fetes al vol, ja sigui en un viatge a Dresde, a San Cristóbal de las Casas, a l’Índia o a Key West, mostren el desfici de Brossard per viure, per ser, per afirmar-se com a dona; però també el desig, l’amor tríbade, el sexe: “centenars de nits de sal i sexe”, “tots els meus membres de plaer/ ajaguts en un somni desigual / on el dolor i el desig creen humitats/ i ombra/ i perfecció amb els divendres de juliol”. Inútil tractar de fer una lectura lineal dels poemes: les el·lipsis i els trencaments sintàctics sobtats ho impedeixen. La llengua –altre cop en el doble sentit– hi és (mal)tractada, segueix refregant-se contra els murs de la incomprensió, en una mena de catarsi total. El lector farà bé de capbussar-se en aquest Museu i deixar-se endur pel bressoleig dels mots, per tal de copsar “el valor de us estimo” que amara tota l’obra. L’aigua, “com una manera d’amagar el dolor” o “que empuny tots els naixements fins a l’horitzó, encetant el silenci”, i l’os, allò que perdura després de la mort. Text: Maria del Mar Oliva |
||