José Cardoso Pires (1925-1998) és un dels escriptors portuguesos més reputats del segle XX. Però aquí la seva obra és poc coneguda. Va escriure teatre i assaig, tot i que el seu camp és el conte i sobretot la novel·la, que és el que l'ha fet perdurar. A les Illes, en els darrers anys, s'han traduït alguns dels seus llibres, com ara les novel·les El delfí i Vals lent, de profundis (un llibre, aquest últim, que l'ha fet conegut més enllà de la literatura, ja que tracta dels patiments que provoca una isquèmia cerebral). Gall Editor ha publicat aquesta novel·la que comentem ara, escrita l'any 1963.

Entre la infinitat d'eleccions que cal resoldre per fer una obra d'art, el narrador en té una de cabdal: situar el relat en una data i un espai determinats o en un període inconcret. Cardoso Pires es gronxa eficaçment en la cruïlla d'una opció i l'altra. La faula, xifrada i eloqüent, que és L'hoste de Job opta per amagar els referents temporals quan li interessa, si bé la novel·la sovint és diàfana en el seu verisme i hi traslluen els referents de la dictadura de Salazar i les revoltes camperoles, el context de la Guerra Freda i la geoestratègia nord-americana a Portugal. I és que tot ho vertebra el capità Gallagher, militar de Michigan que ha rebut la missió de provar armament efectiu al litoral atlàntic. First kiss, anomena Gallagher el primer projectil que aconsegueix llançar sobre el país aliat.

El problema és que el petó va a parar a la cama de João Portela, jove resignat a la pobresa que viuen els pagesos, ramaders i jornalers de Cercal Novo, Cimadas i altres zones de secà. Allà s'ha revoltat dèbilment la població, la qual reprimeix amb sevícia la Guàrdia Nacional, i a un parell de quilòmetres de distància, com qui no vol la cosa, cau l'obús damunt de la cama de Portela i tot seguit els nens i veïns d'un poblet s'acosten a veure què és aquell objecte sense identificar.

Sovint la novel·la sembla una més del realisme social que tant predicament va tenir a la Península, i en què en els pitjors casos tot queia de les mans en el convenciment que l'afany de denúncia permetia deixar de banda el treball d'estil. Però, a més del joc entre concreció i inconcreció de l'espai i el temps històric que imprimeix l'autor, també sap menar el temps intern del relat amb un nervi que, combinat amb una àgil entrada i sortida de personatges, confereix una bona sensació de versemblança i alhora aireja la corrua de patiments i vents solans de la narració. Sembla que la censura també va influir en algunes decisions de Cardoso Pires, però aquesta pressió va conduir-lo a bones solucions formals.

La mirada de l'autor és plena d'afecte cap a les persones baquetejades i assenyala tothora la fatuïtat del poder, però de cop i volta, quan ja ens estem avorrint d'aquest color (la perplexitat del militar descobrint en una paret l'eslògan US Go Home, els jornalers purificant plegats el pou que ha enverinat la policia rural…), trobem un relat sobre l'amistat. La narració queda flotant en uns llimbs; la companyonia del vell Haníbal i del jove Portela, que ja camina amb una crossa feta per un ebenista, ens porta per viaranys desconeguts, lluny de les casernes i l'ambient de repressió que senyoregen la província. Ara només hi ha els dos amics, que cuiten a arribar a algun recer perquè el sol ja s'ha post, i tot és més imprevisible, i emboca el relat cap a una regió bellugadissa i expressiva, lluny de les descodificacions socials senzilles, com ara la premissa d'ecos bíblics que titula l'obra.

Qui és Job? Qui és el seu hoste? Cardoso Pires s'adona que el país no pot sostreure's, desarrapar-se, del diabòlic tuf casernari de Portugal durant unes quantes dècades del segle passat. Ho entenem bé, entenem bé aquest llast, i per això ens congraciem amb l'autor quan la novel·la pren una deriva de faula pietosa, en què els dos personatges acaren el futur amb senzillesa, sense rancúnia. Llavors Cardoso Pires és concret i ens convenç, ens commou, i en volem més.

Pere Guixà, El Punt / Avui